ESTEBAN GONZALEZ PONS Y EL MAL DE PONS

Per Ricart García Moya

“Yo me llamo Estebanillo González, flor de la jacarandaina”. Aixina es presenta un gafaut de la lliteratura guilopesca de Ponent (Estebanillo González, Amberes, 1646), contant sa vida “alegre... de chanzas y variedad de burlas”, y el seu domini “de la fullería, las leyes de la gente de la hampa, las preeminencias de los pícaros de jábega, las astucias de los marmitones, las cautelas de los vivanderos; y finalmente, los prodigios de mi vida, que ha tenido más vueltas y revueltas que el laberinto de Creta”. Estebanillo González, sinse moralitat, no amaga que desija poder y dinés, usant el furt, l’engany y tot tipo de baixees; inclús treballant com a bufó d´Ottavio Piccolomini y de mensager enredraor en la Cort dels Austries. Estes notices les done pera que lluixca més la bellea moral de l´ampollastrit valenciá Esteban González, espírit eixemplar, closa del trellat, llum de noblea y espill de veritat.

Tot el pesebre colaboracioniste tremola de gust davant de la maquencia e ingénit d´Esteban González Pons, u dels que més han fet pera deféndrer el catalá y aufegar al valenciá. Molts d´eixos mardanots duen en la bolchaca dos fotos: la d’Amy Winehouse menjanse un moc, y la de Pons riguense en la llengua fora junt a un sinyor cabut que l´imita. Pero, ¿es riu Pons de la llengua valenciana, o n´hia atre motiu?. A vegaes, la clau d’un anderdo s’amaga raere d´un vocable. Aixina, de la patulea lléxica derivá del lletí pondus ixqué el sustantiu pons: “terme medicinal y patológic que aludix a esforsos vans, repetits y dolorosos per anar de ventre” (DECLLC, VI, p.681).Segons Corominas, qui patix de pons “aplega a la sensació dolorosa del qui se sent pesat de ventre y fa esforsos pera descarregar”(id.). Este probable frut mosárap valenciá era desconegut en catalá dasta que´l furtaren a mitants del sigle XIX, apareguent per primer vegá en un manuscrit valenciá (a.1466); y sempre en semantisme de “ganes o necesitat d´anar a evacuar el ventre”(DCVB). També Escrig nugá pons a “pujos: sensación muy penosa que consiste en la gana continua o frecuente de hacer cámara... con gran dificultad de lograrlo” (Dicc.1887). Com ara tenim cofilac, González Pons no patiría d’eixe trastorn (may he vist a Rita o Camps tapanse els nasos al seu costat), pero hui n’hia un mutant, el mal de PPons: “terme que aludix a esforsos vans, repetits y dolorosos... aplega a la sensació dolorosa del qui se sent pesat de ventre y fa esforsos pera descarregar catalanisació a totes hores y en tots els puestos”. D´ahí el tráurer el sinyor Pons la llengua y fer carases histrióniques per l’esfors (sinse çedeta ya trobem “esforsat” en Llull; y “esfors”, en doc. de 1308).

Com si s´haguera atraquinat de caixetes de música (fesols), l´antiu Conseller d´Educació Pons mos esguitá dasta la coroneta, inclús obligant als futurs mestres a depéndrer fals valenciá per mig d´artículs del diari catalá “Avui”, en péntols lliteraris de la llanguideta flor de pitiminí Mª de la Pau Janer y un fum de creatures de la cagamenja intelectual. Hui en día, els entranfullers del PP seguixen enganyant en la “promoció del valencià”, en els mateixos llibres y continguts (els tinc davant). Escagarrusats per el mal de PPons, la gent s’ avergonyix dasta de l´onomástica valenciana, preferint moltes cofafes els noms vascs y catalans: Nuria, Edurne, Arantxa, Mireia, Ainhoa, Leyre, Laida, Lafigatatía, etc. Y si d’apellit li diuen a u Catalá o Requetecatalá, y si ademés es catalaner, ¡prémit!; ya te faena feta pera esgolarse de calbot en cuansevol cachapera dels polítics mal de PPons.

Per cert, com el borregamen está atufat per mal de PPons, creuen que l´apellit Catalá va víndrer a caball (cultisme, del lletí caballus) raere del rey Jaume en 1238. Tot gábula d´albolotapobles. Catalunya encano havía aparegut y els apellits eran insólits. Recorde al colaboracioniste de Crevillent que’m parlava del Catalá, roder mort per el 1780. Volía ferme créurer que´l lladre era conscient d´un orige catalá dels crevillentins, dasta que trobí “El Catalán” (Valencia, a.1822), que aclaría l´asunt: “en el Reyno mas lucido.../ el Reyno de Valencia / ... hay un lugar muy ameno, / que se llama Crevillente /...el fiero Manuel Manchón, / aunque en la plebe le dieron / por apodo el Catalán; / esto fue porque su abuelo se caso con catalana, / y dos hijas que tuvieron las llamaron catalanas / y una de estas tuvo al fiero / del Catalán”. Sinse comentaris.

Dona tristea vórer als sisenyors redolant per Madrit fent el pablo, siga la Fashionaria de la Vega o Empedoclot Solbes. Endenyats de poder, s´arrastren raere d’andalusos, vascs y catalans. No es novetat. Un valenciá del 1900, fart d´agravis, marmolava: “si els millons s´en han anat a Madrit y a Barselona, qu´es sempre ahon van a parar ¡Caballers! ¿Tindrem que ferse a la postre catalans?” (Fe Castell, V.: Els fantasmes del solar, 1907, p.14) Conec una nubolá de companyers de l´ensenyansa que han dit sí al catalanisme; pero tornaríen a ferse valencians o de cuansevol puesto si ploguera money a cámbit. Son l´asquerra d´autobombo y llabia, ensomiant en tíndrer privilegis, millons y delicadees gastronómiques (si s´angarcholen platerá de sigrons escalfits de la Ruscadella, creuen trobarse en el Paraís). Més raboses y gorromins que´l Shylock de Shakespeare, son ninots amorals capasos de tráurer els nyitols a sons pares mentres repetixen els mantres de Llibertat, Tolerancia, Pau y Progresisme.

La Generalitat del PP sempre te millons pera cremar catalanisant. El poliseros del PP no admitixen lletra que no estiga beneida per l’IEC de Montilla. Aixina, “image” (del lletí imago, -inis), es cultisme valenciá: “forma etimológica, a la que correspont el plural imágens, sobretot en texts escrits, parlats e impresos valencians” (DECLLC, IV, p.838); lo mateix dien Alcover, Moll y Guarner: “imágens, en conservació de la n etimológica”(DCVB). El valenciá “image, imágens” ha estat present desde temps d´Antoni Canals (a.1395), dasta hui. Si la Generalitat no patira mal de PPons defendría la purea del valencia usant “imágens”, no el corrupte catalá “imatges” (en –t- epentética y sinse –n- etimológica). Els de l´AVLL del PP diuen que la morfología etimológica es lo primer. Tot enganyifa. Desde fa mesos duen per lo Reyne la exposició “Llum de les Imatges”, en la que´ls peperos de Camps s´han fet de ventre dasta en el títul, estampant el catalá “Imatges” y no el plural cult valenciá “imágens”.

Estem en crisis. No n’hia faena. La gent s´afona en el tarquimal del paro ¿Y qué fa la Generalitat, els calfacaíres de l´Ensenyansa, els héroes sindicalistes, els Verts...? Escamparrallats per mal de PPons –día y nit en la márfega dels cuatre cagallons amunt y avall-, asoles tenen una prioritat: impóndrer la catalanisació. Els sindona lo mateix que’l manobrer el tiren al carrer, que la tenda del cantó tanque perque sixquera trau 50 euros diaris, o que la chicona de Guisabel es fique puta fi de semana pera no demanar llimosna. Ells seguirán ampomant millars d´euros mensuals de la Generalitat del PPons. Son els amos: ¿Demanen EpC en catalá? (diuen “valenciá” pera enganyar panolis). Al sendemá apareix Camps, apreta morros y quixals, sonriu, trau llengua, fa forsa y ¡ploof, porroploof!, descarrega decret pera donar Educació pera la Ciutadanía en catalá. Pero es Nadal y no volem tristees. A lo llunt, en foscoreta boqueta nit, veig dos cabuts en llengua fora, riguense. En sonits de vent -¡pet , pet, pet!-, entonen l’antiu villancet: “Yo me llamo Estebanillo González, flor de la jacarandaina...”

INDICE

http://rgm.idiomavalencia.com