Espanya moderna y Catalunya... ¿milenaria?

Por Ricardo García Moya

¡Quína agonía dona ascoltar polítics y vórer periódics!. El sinyor Artur Mas, aplaudit per la prensa panderola y el pesebrisme institucional, parla d’una Catalunya milenaria front a la artificial y moderna Espanya. Anem a la realitat documental: en el sigle XII, per eixemple, Espanya estava mordinyá per la invasió dels moros, pero desde’l Papat a cuansevol membre de la noblea hispánica volíen recobrar nostra terra pera’l mon y cultura occidental. Abans de que mos invadiren els africans en l’any 711, Espanya era una realitat geopolítica de relligió cristiana, en llegistes que usaven el “Liber Iudiciorum“ y la “Lex Romana Visigothorum”, no el Corá o els ‘Usatges’ de la no naixcuda Catalunya.

U d’eixos nobles del sigle XII era Ramón Berenguer III de Barcelona, al que alguns li digueren el Gran. En realitat, era tan “gran” sa grandea que may pugué guanyar ni una batalleta al eixércit del Sit de Valencia, Rodrigo Díaz de Vivar. El pobret, fent la monquilí, sempre fugía a bascollaes cap al seu condat de Barcelona, com va fer raere de l’asbatusá que li aspentá el Sit en la piná de Tobar (any 1090), ahon caigué cautiu per segón vegá, (estigué ben tratat per ser cristiá). Pero el barceloní era tan llandós que, fart d’ell, el Sit li va fer l’honor de que’s casara en una filla seua, la castellana María. En benefici d’ell n’hia que dir que, en asunts histórics, era més cult que Artur Mas.

En la més antiga image de Ramonet III (a finals del sigle XIII) heu trobem a caball, ficant la llansa per els morros a un apardalat enemic. Deixant connotacions sexuals freudianes, mos interesa l’aclaridor comentari adjunt al dibuix: “En R. Berenguer comte e marches de barchelona apoderador despanya” (Bib. Escorial, Codez Z, III, 14). La frase es elocuent, Barcelona y Espanya. El tan nomenat Berenguer III no coneixía Catalunya.

Mentres Espanya era realitat histórica en temps de Ramonet III, Catalunya no eixistía; asoles trobem el condat de Barcelona; aixina de clar. Dasta erudits catalans com l’arabiste Pere Balanya reconeixen que’l nom de Catalunya sería un préstam del arábic, ascoltat y agarrat cuan l’expedició de pisans y barcelonins a Mallorca en 1115. El topónim —ni sixquera nom d’un llogaret—, hauría eixit de l’expresió “qàta -l- gúnya” , ‘lloc o terra de botí’ (L’Avenç, nº 117, agost 1988, p.40), que aludía a un indeterminat espay geográfic ahon els moros anaven asobint a furtar. La construcció oferix similituts en la d’atres topónims espanyols: el ‘Catarroya’ castellá; el ‘Catalain’ navarro o el Sta. ‘Catalina’ murciá, derivat per etimología popular del árap “qàta –l- ayna”.

Pasat sigle y mig, aspichat y soterrat Ramonet III, el rey de Valencia Jaume I tampoc coneixía el nom de Catalunya y —mentres Artur Mas no mostre pergamins que diguen lo contrari—, may es titulá res de Catalunya. Encabant, transcurrit un sigle de la mort de Jaume I, els barcelonins enredraren pera que les institucions de la ciutat y condat de Barcelona, úniques que teníen, cambiaren de nom y foren també de la encá no naixcuda Catalunya. Heu feren en els Usatges de Barcelona, en permís del Rey de Valencia, pero no pugueren acunyar moneda en el nom de Catalunya. Tampoc teníen bandera propia, o un Centenar de la Ploma pera guarda de la Real Senyera.

Aixina, en 1371, els Consellers vullgueren que, en lloc del únic “Libre Vert” en els Usatges de la Ciutat de Barcelona, fora fet: “altre libre qui axi mateix sia appellat Libre Vert. Per ço sien membrats los consellers sdevenidors que façen los dits dos libres, ço es un de les coses specials de la Ciutat e altre de les coses generals de tota Catalunya” (AHCB, Testament Consellers I, any 1371). En el mateix any, imitant institucions d’antigues nacions vehines com el Reyne de Valencia (abans d’aplegar Jaume I ya era reyne), els Consellers manaren copiar el llibre “del mostaçaf de Valencia”. El soberá doná concesió real pera regir els mercats de Catalunya “segons lo mostaçaf de Valencia... Per ço los Consellers esdevenidors facen regonexer lo dit libre e façen usar lo mostaçaf segons que lo mostaças de Valencia segons lo dit libre” (ib. f. 2r.).

En 1398 els Consellers volíen mercar la vivienda de Berenguer des Cortey, “qui es fort empatxada e embarssada”, per afectar al edifici ahon es juntaven. Volíen afonarla pera tíndrer millor entrá y que´s puguera vórer la Casa del Consell que, al seu paréixer, ofería més bellea que totes les demés de... ¿d’ahón?, ¿de Barcelona?, ¿de Catalunya?. No, els consellers migevals teníen clar ahon estaven geopolíticament, aixina que la referencia comparativa era: “la pus bella d’Espanya”. Als pocs mesos adquiriren la casa de Berenguer des Cortey (AHCB, Clavaria 23, f. 180v.). Per lo vist, la milenaria Espanya era obsesió pera’ls catalans del 1400 (encá que Artur Mas, in albis, no heu sapia).

Mentres els Consellers trataven de mutar el condat de Barcelona en el de Catalunya, la realitat d’Espanya era coneguda de tots. La firmea en reconquistar l’antiga nació —feta escachets per l’agresió islamista—, estava present, per eixemple, en el prehumaniste aragonés Fernández d’Heredia, mecenes, militar y diplomátic de Pere II de Valencia que, per l’any 1385, acabá el manuscrit titulat la “Grant Crónica de Espanya” (no de Catalunya), ahon en aragonés día: “sus misageros en Espanya / tantost (...) establir las prouinçias de Espanya” (BNM, Ms. 10133). Per les mateixes feches, en l’obra treta del lleonés Bisbe de Tuy, llegim: “de los reyes de Spanya... la nacion de Espanya... Loeuegildo, rey de los godos, algunas regiones de Espanya” (Ms. Crón. S. Isidoro, Obispo de Tuy, año 1385). M’anrecorde que, de chiquet, mos donaven una llista dels reixos visigots que, yo el primer, pensávem que no aprofitava pera res de profit. Hui, per lo manco, te una utilitat: dirli a Artur Mas que aquells reixos Resesvint o Vitisa hu eren d’una milenaria Espanya, cuan a Catalunya li faltaven molts sigles pera que escomensara a nomenarse com a terra de botí pera la morisma.

En fi, estic rahonant prou d’Espanya y, la veritat, lo mateix me soflamen els catalans expansionistes (no els normals, clar), que’ls castellans, murcians, andalusos y manchegos que mos volen desfer com a poble y, en malicsia, mos diuen “levantinos” y, a nostre territori, “Levante”. Pero mentres no pegue esclafit la bambolla de polítics parasits y catalaners que mos gobernen, tot s’aplomará més pera mosatros; y el fascisme catalaner tindrá la paella del mánec.

Un eixemple de colaboracionisme heu tenim en el silenci dels millonaris d’Ascensió respecte a un cas sangrant: en la Universitat e instituts oferixen, mamparats per eixa AVLL, com a proba de la unitat del valenciá y catalá les airejaes “Regles d’esquivar vocables”, supostament fetes en 1495 per un valenciá, Bernat Fenollar, y dos catalans. En realitat es una falsificació del 1920, feta per l’antropoide del IEC Jaume Massó i Torrens. El preguntat que faig es el mateix que formulí fa anys: ¿per qué els filólecs en una miqueta de trellat y orgull callen com a putos davant d’este frau?.

Hui, dumenche, a 2 de giner de 2011, unflat de pastisets de moniato, en més perea que Rajoy y sinse ganes ni espay pera tornar a aventar els descosits anacrónics d’esta ampastrá de les ‘Regles’, asoles em referiré a la 181 del manuscrit: la que abonegava dir o escriurer “juhiverd per dir juliverd” en 1495. Encá que no m’agrá personalisar, vaig a enfilarli el preguntat a un llexicógraf y académic inquet, que no conec personalment y del que no fa falta dir el seu nom (ell m’entén, crec). En concret, si les morfologíes del sust. compost “juhiverd, juliverd” no apareixen may dasta el 1900, mantenint sempre la terminació sorda –t : ¿a quín sant ix este anacronisme morfológic en un fantasmal manuscrit del XV?. Si els autors de les “Regles” volíen esquivar una paraula per atra, ¿per qué no ix “jolivert” acabat en –t, sixquera com a vocable censurat, al ser l’única grafía coneguda dasta el 1900?. Fa ara una década, en giner del 2001, plantegí l’anacronisme d’esta falsificació en dos artículs publicats en el ‘Diario de Valencia’. Ara, en giner de 2011, com tot seguix lo mateix y cap d’erudit catalá (perque els valencians son obedients borreguets) ha dit ni chut, reproduixc part d’aquella denuncia feta en castellá:

«¿Por qué canta el perejil en las Regles? Muy sencillo. Si nos venden el Nacimiento de Venus de Botticelli con la imagen de Rita Barberá de taconcitos y sonrisa de poliuretano, ¿creerían que es del quatrocento? Igual sucede con la regla 181 del manuscrito, “juhiverd per dir juliverd”; donde se opone la vulgar “juhiverd” a la culta “juliverd”, olvidando que estas grafías no existían en el siglo XV. En tales calendas los paleógrafos han documentado jolivert, juhivert, julivert, juyvert, julvert, etc. No existe Joliverd ni como apellido, mientras que perduran Julivert y Jolivert. Si las Regles fueran coetáneas debieran reflejar una de estas variables, bien como vocablo rechazable, bien como modelo culto. Por el contrario, el manuscrito sólo muestra la forma fabriana que comenzó a imponerse (sin éxito) en las cercanías del 1900.

La Universidad de Valencia, máxima productora de basura en y para la implantación del catalán no repara en estos detalles y, con dinero público, edita libros a teloneros de la Universidad de Barcelona, como Albert Rico y Joan Solà, (Rico, Solà: Gramática i lexicografia catalanes. Universitat de Valencia, 1995 ) Este par de genios lexicógrafos no se enteran ni papa del asunto, atribuyendo en el panfleto las falsas “Regles de esquivar vocables” al valenciano Fenollar y al catalán Jeroni Pau, cuando esta autoría del manuscrito está descartada e incluso ridiculizada por santones como Badía i Margarit o Martí de Riquer».

No estaría mal escomensar l’any en un acte gallart y en noblea per part d’un académic catalaniste. ¿O sempre es mantindrán cul en pompa, morro en terra y mans aubertes pera ampomar caragols?. La milenaria Catalunya es tant verídica com les falses “Trobes d’esquivar vocables”.

INDICE

http://rgm.idiomavalencia.com