RACV y l’Oronella: llaurant la mar

Por Ricardo García Moya

Lo mateix dona llaurar la mar que deféndrer el valenciá en ferramentes idiomátiques del IEC. Els darts envenenats contra l’idioma valenciá deuríen víndrer dels allarders d’Ascensió, que pera aixó ampomen cabasaes de millons. El ducte es si la RACV y l’Oronella, en proporció a la llimosneta que’ls cau de les institucions del PP, també tiren cudolets y fan caminot de la tercer vía y mija. Aixina, a amagatontes, en l’edició de “La terra del che” de Martí Gadea, feta per l’Oronella y la RACV (Clàssics Valencians, 2010), asguiten fanc del IEC en la prosa d’un Gadea que, per el 1900, també havía catalanisat llaugerament el seu valenciá de Balones (marejat per floralistes y pelafabes occitanistes com Llorente). ¿L’eixemple d’Artur Avui els anugola la sindéresis?. En fi, l’edició deixa amarguea y ductes; ademés, han triat com a símbol d’esta colecció l’escut de dos barres roges, sinse corona ni Rat Penat; paregut al del PSPV.

Tal com está la Batalla de Valencia —en monyicots catalaners Fent de Mona ballant sardanes en nostres cuines—, hauríem de deféndrer tot singularisme respecte al expansiu catalá, y no lo contrari. Aixina, si Martí Gadea escriu “carnistoltes” (p.1), ¿per qué heu sustituixen la RACV y l’Oronella per l’arcaisme valenciá y catalá del IEC ‘carnestoltes’? (La Terra, p.49). ¿Es carnistoltes castellanisme dut per manchegos y andalusos de CCOO o UGT, o vulgarisme saineter del XIX?.

Corominas doná a enténdrer que “carnistoltes” no ix en cap d’autor, llevant de Gadea per l’any 1900: “carnistoltes en molts puestos del Reyne de Valencia, aixina escrit en el Dicc. de Martí Gadea y en una obra seua” (DECLLC, 2, p.579). N’hia que anar aspayet en esta creatura del Tártar, perque Corominas mentix com si fora Camps; aixina, l’home coneixía de be a ba el dicc. d’Escrig (a. 1851), ahon ix: “carnistoltes: carnaval”. L’etimólec antabuixa als que consulten el DECLLC, fet que eixplicaría el cámbit de “carnistoltes” per ‘carnestoltes’, obligatori pera víctimes d’Ascensió. Fa temps, en la redacció del diari VH li doní el DHIVAM a u dels que han adobat l’edicio, ¿heu tiraría al femer?. Li haguera aprofitat pera vórer que Corominas mos enganyava al dir que asoles apareix en temps de Gadea: “estes Carnistoltes” (BNM, Col. Barbieri; Ros, Carlos: Coloqui pera riure de bona gana estes Carnistoltes, any 1733).

La -i- del semicultisme “carnistoltes” (del lletí ‘carnis’; y toltes, de ‘tollitas’: llevar la carn), trencá homografíes en el cast. ‘carnestolendas’ y cat. ‘carnestoltes’, emparentant en veus d'étims de semantisme paregut (carnis priuium, carnis laxare...): el siciliá carnilivari, maltés karnival, galés karnifal, l’arcaisme fr. quarnivalle, etc. De totes formes, ¿era cas aislat el de Ros y Gadea? No, ya que’s paraula del valenciá modern, no del catalá: “Carnistoltes y Nadals” (Conv. entre Sarro y Cudol, 1820); “d’aplegar carnistoltes” (El Chorlit, 13 de febrer de 1841); “per Nadal o Carnistoltes” (Mentres pasa la diana, Alcoy, 1855); “feta en carnistoltes” (Baldoví: Pasc. y Visanteta, 1861); “atres voltes pasá Carnistoltes” (El pare Mulet, 1877); “en Carnistoltes” (Liern: El que fuig de Deu, 1878); “díes de carnistoltes” (Semanari El Blua, Castelló, 21 febrer 1892); “en Carnistoltes” (Navarro: La pau dels poblets, 1913); “per carnistoltes” (Soler: El solo de flauta, 1917); “¡Ni que fora Carnistoltes!” (Jaunzarés: Una vara de Real Orde, 1921); “alegría, carnistoltes” (Alberola: Refraner, 1928);“Carnistoltes, sinse anar al ball” (Puig: Pantomima, 1928); “día de Carnistoltes” (Perdiguer: En Carnistoltes, 1928); “nit de Carnistoltes” (Hernández: La vista causa de Mary, 1931), etc.

Fent foc amic y fugint d’homografíes en castellá, naixcudes naturals y lliures, el mateix Martí Gadea catalanisá retrospectivament dasta noms com Carlos. Per eixemple, el notari Ros sempre firmá Carlos en valenciá, may Carles. La grafía ve del germánic Karl, el lletí Carolus y, especialment, de la devoció al sant italiá Carlo Borromeo, que encá te millars de fels (masculí val. ‘el fel’; cat. y cast. antiu ‘fidel’; femení val. ‘la fel’, cast. ‘hiel’) en el Reyne. De chiquet m’anrecorde que’n casi totes les cases teníem imagens d’este sant. ¿D’ahón mos ve la devoció a Carlo Borromeo, arquebisbe del Ducat de Milá del Imperi d’Espanya?. Canonisat en 1610, Felip III de Valencia pagá dasta l’ataut de plata ahon está soterrat en la cripta del Duomo di Milano, ciutat baix custodia de militars valencians: “en el Estado de Milán... estos años passados, tenía efectivos quarenta y quatro capitanes valencianos, de tanta estimación estos con su general que... dixo, que como tuviesse a los valencianos en su compañía, le hazian poca falta los demás” (Gavalda: Memoria, 1651)

Els soldats valencians voríen l’impactant sepulcre de Carlo Borromeo y, en els morregals auberts, asistiríen a impresionants ceremonies que asobint feen els milanesos pera lloar al sant. Com d’esta ciutat partíen les tropes imperials pera les campanyes de Flandes, abans del perillós viage s’ancomanaríen al milacrer Carlo. Una vegá tornats vius y agraits al Reyne de Valencia, es llógic que batejaren com a “Carlos” als fills; pero floralistes y catalaners, fent figa al notari Carlos Ros y a la mare que´l parí y batejá, li feren el cámbit per el normatiu catalá “Carles”. Atre nom pecatós es el valenciá Blay, per dur -y grega; lletra que’ls catalans condenaren a mort per rahons extrallingüístiques. Encabant, els floralistes ampomaren la norma barcelonina, y dasta la RACV es deixá dur per la palafanga dels fets consumats. Robóticament, la RACV y l’Oronella escriuen “Blai”, lo mateix que fan en la interj. ‘ay’ : “¡Ai, del meu Blai! (p.46). El nom venía del lletí eclesiástic Blasius , donant Blas en castellá: “Blay, Blaya: Blas, Blasa, nombres propios” (Escrig: Dicc. 1851).

El famós Sermó de la Conquista de 1666 heu predicá Blay Arbuxech, y no crec que s’avinguera a cámbits d’un nom escampat per tot lo Reyne; també en femeni e hipocorístics: “fill de Blay” (Archiu Mun. de Culla, doc. 10 / 3, 669, 18 maig 1715); “Blay” (Bellver, Blay: La creu del matrimoni, 1866); “Blayeta la Salá” (Liern: El que fuig de Deu, 1878); “Blay, Blayet y Roseta!” (Tadeo: ¡El chic soldat!, 1919); “directius del Deportiu... de San Blay de Alacant” (El Tío Cuc, nº53, Alacant, 1924); “Blayet el sego” (G., Josep: Fallo a blanques, 1924); “Blaya. Estic reventá” (Torre: La llangosta, estrenat en Castelló, 1928); “Blaya, en lo corralet tinc...” (Meliá: Encara queda sol, 1931), etc.

U que escriguera en castellá, catalá o gallec en lléxic y sintaxis del valenciá aumpliría l’escrit de barbarismes y solecismes. Per la mateixa rahó, la RACV tampoc pot corregir el valenciá modern usant gramátiques normatives d’atres llengües (o colaboracionistes, com la d’Ascensió). Si Gadea escriu: “desde’l notari” (Apéndix, p..11), la RACV y l’Oronella heu catalanisen en: “des del notari” (La Terra, p.75). La prep. “desde” fa sigles que está arrailá en valenciá, siga en el lléxic del notari Orómig: “la noblea valenciana, desde hui” (Oromig: Rec. dels Furs, 1625); o en millars d’eixemples de poetes y prosistes: “tanque eixa porta... desde el carrer” (Morlá: Del torn de les Monches, c. 1650); “desde aci perdone el premi” (Cucarella: Luces de aurora, 1665); “escomença desde Abel” (Ballester: Ramellet, 1667); “desde que naixquí” (Serres: Real Academia, 1669); “fer desde cada matí” (Ord. custodia costa del Regne de Valencia, 1673); “desde el pare Adá” (Orti: Fiestas Quinta Cent., 1740); “desde el naiximent” (Fuentes: Villancic, 1761); y la llista podríem allargarla dasta Martí Gadea. Els catalaners diuen que ha segut el GAV o CV qui ha introduit “desde” en valenciá. No val la pena astralejar en trompellots, perque sixquera coneixen que dasta en Elig —en lo més cru de la Guerra Civil—, el comunistes també respetaven la prep. valenciana: “te previnc que desde hui...” (Semanari “El Obrero” d´Elig, 13 març 1938).

Del lletí arbor,-arboris ixqueren corrupcions que, poc a poc, els pobles consideraren propies y dignes de ser defengudes per els seus filólecs. Els cámbits no es produiren de la nit al matí. No es chitava u parlant lletí y s’alsava, per eixemple, diguent “árvore” en portugués. Les acomodacions tampoc tingueren terme pera produirse; aixina, el femení migeval castellá “árvol, árbol”, etimológic, es convertí en masculí en el Renaiximent. Cap de variant era més corrupta que atra, fora el fr. ‘arbre’, l’italiá ‘albero’, el gallec ‘árbore’, el rosellonés “aibre”, l’occitá ‘asbre, aybre’, portugués ‘árvore”, valenciá ‘abre’, etc. En l’actualitat, de tots els usuaris d’estos idiomes, asoles els valencians tenim un compleix que mos fa tremolar al dir o escriurer ‘abre’, per si els matons catalaners de la Generalitat del PP mos diuen ignorants. Lo cert es que, entre les corrupcions eixides del caótic romans migeval, poc a poc el valenciá escollí “abre”; mentres que’l catalá es decantá per “arbre”, comú al fr.

El caréixer de vibrant simple -r- no mermá el semantisme d’abre, ni ofería anfibología en atra veu. Encá que “abre” está documentat desde’l sigle XIV (DECLLC, 1, p.360), es en el XVII cuan els escritors valencians —lletinistes, la majoría d’ells—, usen la grafía moderna: “aquell abre... naix en un camp” (BSM, Ms. 6781, Mulet: Gayferos, c. 1660); “la fulla en lo abre” (Ballester: Ramellet, 1667); “tocá en este abre” (Gonçales: Sacro Monte Parnaso, 1687); “abre polit... molt creixía” (Montalt: Quintillas valencianas, 1687); “del Turia, de abres tot ell ben rodat” (Carlos Ros: Paper graciós, c. 1740), etc. El catalaners, pera ferirmos, solen dir que estes evolucions de la llengua asoles es llimitaven al mon faller de la odiá Valencia; pero tenim documentació de Nort a Sur del Reyne: “vinyes, alfalsos... abres” (Llibre de establiments de Peníscola, any 1701); “dels abres de les heretats” (A. Mun. Torre d’en Besora, Stabliments, 31 d’agost 1738); “me tallaren els abres” (Serrano: Una sublevació en Jauja, Elig, 1896); “abres sense fulles” (Canyisaes, Monóver, 1912); “¿Veu aquell abre gran?” (Baidal: Amor torna, Castelló, 1917), etc. L’Oronella y la RACV traduixen el valenciá: “plantar l’abre la primer vegá” (Gadea, p.6), al catalá: “plantar l’arbre la primera vegada” (La Terra, p.65). Anem com els carrancs. A mitants del XIX, el catalá “arbre” era traduit al valenciá correctament: “l’abre mateix” (Aforismes rurals en catalá, traduits al valencia, 1853). Hui es lo contrari, la RACV y l’Oronella cambien dasta topónims: “l’abre de Sen Jusep en Millena” (Gadea, p.6), heu convertixen en: “L’Arbre de Sant Josep en Villeneta” (La terra, p.64).

L’advérbit “ahon” es atra simplificació morfosintáctica del valenciá modern. Gadea escriu “ahon anirá”, y la RACV y l’Oronella heu convertixen en el catalá: “a on anirà”. Fa sigles que’ls cronistes, lliterats, eclesiástics, notaris, poetes, funcionaris de la Generalitat y Cancillería, novelistes, etc., usaven esta paraula: “ahon estava” (BNM, Ms. 7447, Breu relació de la Germanía, 1522); “ahon ix” (BNM, Timoneda: Romances, 1570); “ahon se cremaren” (Llibre d’Antiguetats, Valencia, 1586); “anar ahon sels manara” (Ginart: Rep. dels Furs, 1608); “ahon lo Papa” (Guerau: 2º Cent. St. Vicent, 1656); “ahon está la Creu del Grau” (Arbuxech: Sermó de la Conquista, 1666); “ahón se trau la...” (Ballester: Ramellet, 1667); “ahón no niá” (Roque Sala. Fiestas a S. Iuan de Mata, 1669); “ahon convinga” (Ord. Costa... de Valencia, 1673). La llista podría aumplir fulles y fulles, pero asoles done uns eixemples del sigle XX en el Nort y Sur del Reyne: “segons d’aon (sic) se miren” (Canyisaes, Monóver, 1906); “per ahon te que pegar” (Peris: La matansa, Castelló, 1911); “d’ahon estará més prop” (Breva: Ilusions d’un soldat, Castelló, 1916); “de ahon ixen les coses” (Llibret Foguera Méndez Nuñez, Alacant, 1928), etc.

Els catalaners, pera dir que’s la mateixa llengua, sustituixen paraules homógrafes en el castellá per atres normatives del IEC. La RACV y l’Oronella fan casi lo mateix; aixina, del lletí “venenum” ixqueren cultismes com el maltés “velenu”, l’italiá y gallec “veleno”, el valenciá, portugués y castellá “veneno”, que convixqueren en atres corrupcions com ‘venin, verí...’. El valenciá mantingué este lletinisme, que apareix dasta en obres populars: “veneno que tot lo pit m’eixarreta” (Coloqui de Toni y Manena, s. XVIII); y per tot el Reyne: “em servixca de veneno” (Peris: La matanza del serdo, Castelló, 1911); “lo que fa venenós al tabaco” (Canyisaes, Monóver, 1910). Els derivats formaven part del lléxic cult de flares y notaris, com Ginart: “coses venenoses” (Ginart, Nofre: Reportori dels Furs, 1608). A la RACV y l’Oroneta no els agrá, preferint el catalá normatiu; per tant, al vórer que Gadea escriu: “alguns envenenaments” (p.23), heu cambien per: “alguns enverinaments” (La terra, p. 87).

En valenciá tenim el sust. “armonía”, sinse h- etimológica desde’ls clásics; per aixó Gadea escrigué "l’armonia que imprimix” (p. 20), que la RACV y L’Oronella catalanisen en “harmonia” (p.80). Els recordem que no es invent blaver: “armonia” (Roig: Espill, 1460); “armonia” (Fenollar: Lo passi, 493); “armonia” (Villena: Vita Christi, 1497); “armonia” (Obres a llaors de Sant Cristófol, 1498); “armonia” (Obres en lahor de Sta. Catherina, 1511); “armonía” (Timoneda: Sarao de amor, 1561); “de atabals y trompetes faltaren les armonies” (BUV. Morlá: Ms. 666, c. 1649). Els eixemples son un fum y en autors en valenciá de cuansevol época y població del Reyne:. “llum... armonía” (Catalá, G.: La carchofa, Torrent, 1926); “contemplant t’armonía” (Peris: El banquet de l’alquería, Castelló, 1928); “mos fan oír la armonía” (Llibret Foguera Benalúa, Alacant, 1928); “¡tot armonía!” (Llibret Foguera Pérez Galdós, Alacant, 1944), etc. Pero a la RACV y l’Oronella els sindona un brot la morfología y, catalanisant a Gadea, escriuen “harmonía” en h- del catalá d’Ascensió. Mosatros tenim “armonía”, sinse h-, y no estem asoles: en maltés s’escriu ‘armonija’; en rumá, ‘armonie’; espanyol, ‘armonía’; italiá, ‘armonia’, etc.

Pera desmerdar el valenciá de Martí Gadea, la RACV y l’Oronella han escrit en cursiva les paraules que, segons diuen, seríen “barbarismes, castellanismes o arcaismes” (La Terra, p.13). Dins d’estes categoriés han ficat a “enfermetat” (p.87), sinse que mos aclarixquen quín delit llingüístic ha cometut. La familia lléxica d’enfermer, enfermería y enfermetat es del temps de Jaume I (DECLLC, 3, 978), y may pergué vivea en valenciá: “la enfermetat” (Bib. Nac. París. Llibre valenciá de les erbes, c. 1400); “enfermetats” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “per ses enfermetats” (Archiu Col. de Gandia, 5º libri, 1648); “enfermetat de...” (Ms. Ayerdi: Noticies de Valencia, 1661); “lliure de enfermetats” (Serres: Real Academia, 1669); “enfermetat que casi tots la tenim” (Real Academia, 1669); “morí de aquella enfermetat” (Ms. Melchor Fuster, c. 1680); “la enfermetat pijor” (Galiana: Refrans, c. 1760), etc. El sustantiu está viu en tot el Reyne, y no es “barbarisme, castellanisme o arcaisme”, com desdoren la RACV y l’Oronella: “eixa enfermetat” (El Tío Gabia, Novelda, 7-1-1884); “la seua enfermetat” (Parrés: Ya´l tinc, Gandía, 1885); “les enfermetats graves” (Lladró: A deshora de la nit, 1888); “tindre fret, pantaix... enfermetat” (Rubert Mollá: Colahuet y sa cosina, Alacant, 1897); “¡Quína enfermetat més rara!... agarrar una enfermetat” (El Tio Cuc, nº 87, 121, Alacant, 1916, 1917); “enfermetat” (Cara y creu, Llibre de Festes, Arrabal Roig, Alacant, 1965), etc. Per cert, no cregam que “malalt, malaltia” son joyes del singularisme. Derivats del lletí ‘male’ e italiá ‘malato’, en el romans sinse fronteres dels territoris hispánics —incluit el condat barceloní—, es digué y escrigué “malaute” en temps de Jaume I. En castellá encá tenen “malatía” y “malato” (DRAE);y, si fem el “Camino de Santiago”, podem anar per el burgalés pont de “malatos al Hospital del Rey”. Documentat en el 1200, es dia aixina per l’hospital dels “malatos” que patíen pelagra, Foc de Sent Antoni o enfermetats paregudes.

L’adj. “aislat” y els sust. “isla” son cultismes valencians derivats del lletí ‘insula’, que’ls catalaners han prohibit. Si un chiquet escriu “isla, isles o aislat”, pot despedirse del aprobat (del lletí approbare). Parlant d’un edifici, Martí Gadea descriu que estava “aislat” (p.369), y la RACV y l’Oronella heu muten per el normalisat “aïllat” (p.43). En temps migevals, prehumanistes com Antoni Canals consideraven “isla” com a veu valenciana, tal com apareix en la traducció que’l rey de Valencia tingué com a model idiomátic: “en la isla dita Epidauri” (Canals: traducció al valenciá del Valeri Máxim, 1395). Els eixemples de tot tipo apleguen dasta el valenciá modern: “pasá acompanyat tambe de sos vasalls a la isla de Cerdenya” (BNM. Ms. 3746, c. 1590); “forments pot traure... de la Isla de Sicilia (...) peixcadors de la isla de Santa Pola poden vendre lo peix” (Ginart: Reportori, 1608); “no puga entrar... en la Albufera, isles” (Crida Real, 31 octubre 1671); “senyor de les Isles Terceres” (Bib. S. Morales. Pragmática, 1694), etc. En el valenciá d’Alacant també era vocable arrailat: “tots els pobles de la isla... siga de Alacant o de la isla de Tabarca” (El Tio Cuc, nº 73, 75, Alacant, 1916); “¿me hauría pres per el gobernaor de la Isla Tabarca?” (Llibret Foguera Pérez Galdós, Alacant, 1959).

La simplificació de grafíes sibilants era realitat en el sigle XIX, lo mateix que’n en atres idiomes. Gadea escriu “besona” y “sucesió”; no els “bessona” y “successió” modificats per la RACV y l’Oronella. També "pesetes” (Gadea, p.25); que la RACV y Oronella modifiquen per “pessetes” (p.91). ¿Quína rahó teníen pera catalanisar el vocable?. Corominas doná el cast. ‘peso’ com orige del diminutiu ‘peseta’ a principis del XVIII, pero en valenciá eren populars les pesetes per les mateixes feches, inclús les falses: “en terra... una falsa peseta” (Ros, c.1730). Mateu Llopis trobá el diminutiu en docs. valencians dels sigles XV y XVII (DECLLC, 6, p.467), y la grafía en -s- era y es la valenciana (val. peseta, cat. pesseta) pera tota eixa famila lléxica, fora el “pesador del Rey... pera´l pes de plata” (Exulve: Praeclarae artis, 1643); les falses pesetes de Ros o, també, les peses de roba o d´artillería d´un baluart, com en este artifici poétic: “son vestit, pesa per pesa, / li dona entonces, quedant / ab tantes peses lo pobre, / guarnit com un baluart” (Clavero, Zeferino: Romance en lengua valenciana, Fiestas a S. Juan de Mata, 1669).

Es podría enracholar el palauet de la RACV en cites valencianes ahon ix ben escrita: “en terra... una falsa peseta” (Ros: Romanç dels jochs, c. 1730); “un grapat de pesetes” (Ros: Paper graciós, discursiu..., c.1735); “al sisó li dius peseta” (Matraca de un mosot, s. XVIII); “pesetes y salut” (Galiana: Rond., 1768); “dos pesetes li doní” (2ª part, en la que es referix com el tio Joan Senén..., 1797); “alforreu una peseta” (Mentres pasa la diana, Alcoy, 1855); “moltes pesetes” (Liern: La flor del camí del Grau, 1862); “duc gastaes cuatre pesetes” (Colom: Tal es Cualis, Castelló, 1872); “tres pesetes” (Ovara: Per tres pesetes, 1881); “¿Vosté podría deixarme cincuenta pesetes?” (Alcaraz: Vullc besarte, 1931); “ni dos pesetes” (Soler: Els estudiants, 1934); “ni tráurer una peseta” (Llibret Foguera Trafalgar, Alacant, 1936), etc. ¿Tenen la RACV o l’Oronella escrits en valenciá d’abans de la prostitucio catalanera ahon ixca “pesseta”? No, pero el programeta informátic SALT de la Generalitat del PP asoles oferix el cat. “pesseta”; y la RACV y l’Oronella preferixen la morfología del IEC.

Gadea escriu: “y llucratiu” (p.14), en la palatal ll-, pero la RACV y l’Oronella heu traduixen al catalá “i lucratiu” (La Terra, p.99), com mana Barcelona. De la conj. copulativa “y” no vaig a parlar, perque’s més valenciana que l’arrós en fesols y naps. Y el guionet que mos dugueren els floralistes de Barcelona, també li heu claven al retor Gadea. Este escriu enclítics units al infinitiu: “divertirlo”, y la RACV y l’Oronella heu tallen en el ridícul guionet barceloní: “divertir-lo”. La morfología verbal també la taquen. Si Gadea escriu “permitix”, la RACV y Oronella heu cambien per “permet”; y el “perteneix” de Gadea per “pertany”; “acudixen” per “acodixen”; "prorrumpir”, per “prorrompre”; “y al vórelo”. en “i al vorel’l”, etc.

U dels fets morfológics arrailats, fonamentals y singulars del valenciá modern es l’apócop de la -d- intervocálica cuan no n’hia risc anfibológic. Es característica nostra, pero vulgarisme en castellá y catalá. Gadea escriu: “vegá, vegaes”, y la RACV y l’Oronella heu normalisen en el castellá y catalá “vegada”. El lliterat de Balones escriu: “temporá, contorná, nomená, balustrá, adulterá...”, y la RACV y l’Oronella anyadixen l’apócop que fa que coincidixca en el catalá: “temporada, contornada, nomenada, balustrada, adulterada ...”. També trastoquen la morfosintaxis. Gadea escriu: “a d’això equival el vórelo”, y la RACV heu cambia per “ad això equival el vore’l”.

Gadea escriu “Reyne de Valencia”, y la RACV y l’Oronella heu falsegen en “regne”. No es lo mateix: “nomená en tot lo Reyne” (Gadea), que: “nomenada en tot lo regne” (La Terra, p.76). Del lletí “regnum” ixqueren corrupcions com l’antiu castellá e italiá ‘regno’, port. y gallec “reino”, maltés “renju”, rumá “regat”, fr. “royaume”, etc. Nostres antepasats, deixant l’arcaisme “regne” (viu en cat.), adoptaren el sustantiu “reyne”, que convixqué en el dit arcaisme del fosilisat llenguage eclesiástic y jurídic, per copiar paraula a paraula documents migevals. La veu trunfá de Nort a Sur fa sigles; aixina, en el manuscrit de la “Verge del Loreto de Muchamel” trobem: “Reyne de Valencia” (Ms. del Loreto de Muchamel, any 1629). Era vocable consolidat en idioma valenciá: “demés Reynes no eu fan” (Guerau: 2º Cent. Sant Vicent, 1656); “no es de Valencia ni de son Reyne” (Ms. Ayerdi: Noticies de Valencia, 1661); “ciutats, viles y llochs del Reyne” (Ord. costa, 1673); “part del Reyne” (Llibre de obrers de vila, 1676); “del present Reyne de Valencia” (Archiu Mun. Benasal, procés, secc. B, nº 1, any 1684); “en lo Reyne de Valencia” (Ros: Coloqui del Corpus, 1734); “constitucions dels present Reyne” (Stabliments Torre d’en Besora, 8 setembre 1738); “del Reyne de Valencia” (En obsequi dels voluntaris, 1794); “al Reyne” (Lloant al Reyne de Valencia, 1802); “Patrons del Reyne” (Coloqui pera consolar als pares, 1808); “reyne de Valensia” (Baldoví: El virgo de Visanteta, 1845); “els millors ballaors de lo Reyne de Valencia” (Llibre de festes del Palamó, Alacant, 1994), etc.

Gadea escriu la prep. “dasta” (equivalent al arcaisme “fins”), derivat lluntá d’aquell aráp hatta que doná morfologíes valencianes com ‘asta, hasta, dasta’ . Tot sugerix que may desapareguen del parlar del poble a lo llarc dels sigles. Trobem “asta, hasta” en el valenciá de Morlá, cuan vol imitar l´idioma valenciá parlat per el mege trompellot, el notari cult, la monja tornera, el flare fartó, el canonge vert, el catedrátic astovat, etc.; pero també en actes de la Generalitat (a.1655), en coloquis d´Elig (a.1776), docs. jurídics de Peníscola (a.1701), etc. Un estudiós encabotat en el valenciá, Lluis Galiana, la incluix en sa prosa com a veu arrailá: “enternía asta les penyes” (Galiana,1768); y atres valencians més antius, del sigle XIV, també coneixíen el vocable: “el consell de Oriola tota la particio...fecta en Oriola asta la data deste privilegi” (AHME, Ms. Privilegis d´Elig, f. 24, doc. de 1307, copiat en 1321) Respecte a “dasta”, era d’us general en el Reyne: “dasta el ulls se taparem” (Liern: Telémaco en l’Albufera, 1868); “peguen dasta tres colps” (Gadea: Ensisam, 1891); “dasta la cuina” (Colom: L´Avarisia, Castelló, 1894); “els tancava en el Castell dasta que tragueren les...” (Semanari El Pelut, Alacant, nº 1, 1924), etc. També Corominas reconegué la valencianitat de “dasta” (DCECH, 3, 324). No obstant, el “dasta” de la prosa de Gadea la fiquen en cursiva la RACV y l’Oronella. Els mola més l’arcaisme “fins”, comú al catalá d’Ascensió.

En valenciá tenim atra particularitat que torna barilles als filólecs catalans: l’us de “primer, segón, tercer” en femení. Corominas, fet Angel de la Guarda, avisa d’este gravísim vici que mos allunta del paraís idiomátic catalá: «prevenim també contra el viciós idiotisme ‘la segón casa, la segón sequia» (DECLLC, 7, p.748). També mos prohibix l’us de “primer” com a femení: «absolutament inadmisible» (ib. 6, p.813), e insulta als valencians de la Ribera per escriurer y dir la primer sequia, la sequia segón, la segón casa...: «la Sequia Segón anomenen alguns barbars de Polinyà i fins de Sueca» (ib. p.813). Corominas mentix atra vegá al dir que no eixistixen mostres en el valenciá del sigle XVIII (ib. 813). Si ne tenim, y no asoles en Sueca o Valencia: “allá va la segón part” (Archiu Mun. Elig, Ms. Romans del pleit del pollastre, any 1776); y, per supost, també era corrent en la capital: “en la segón part vorem” (Coloqui nou sobre la bola, c. 1780). La construcció en femení arrailá de Nort a Sur del Reyne: “la segón amonestasió al sendemá” (Coloquí del fadrí, Eixátiva, 1857); “segón correguda” (El Bou Solt, 1877); “per la segón porta” (Colom: El benefisi de Mora, 1881); “en la segón” (Semanari El Blua, Castelló, 6 de març 1892); “la segón volta” (Semanari El Pelut, Alacant, nº 1, 1924); “la segón está alta” (Escrig: Dicc. 1887); “la segón consonant” (La nova traca, 29 de juliol de 1894); “personage de segón o tercer fila” (Gadea: Tipos, 1908); “la segón vegá” (Peris: Nelo Bacora, 1918); “segón porta de la dreta” (Alberola: L’amo y senyor, 1927); “hui es la segón vegá” (Valls: El tío de sa neboda, Alcoy, 1933), etc. Martí Gadea escriu "la segón” (p.12), y la RACV y l’Oronella heu cambien sempre per “la segona” (p. 90).

Tampoc admitixen el valenciá “abogat” la RACV y l’Oronella. Del lletí ‘advocatus’ ixqueren l’arcaisme castellá “advocado” (DRAE) y el valenciá ‘advocat” que, a lo llarc dels sigles, donaríen les morfologíes modernes ‘abogado’ y ‘abogat’, respectivament. El catalá, més primitiu, mantingué la grafía etimológica. En valenciá es produí l’inici dels cámbits (advocatus > avocat > abogat) per el 1500: “y es avocat (sic) daquell quil amen” (Obres a llaors de Sant Cristófol, 1498). En el sigle XVIII estava arrailat en el valenciá de tot el Reyne: “els abogats no voldrán” (Archiu Mun. Elig, Romans del pleit del pollastre, 1776); “Sent Bernat, abogat de...” (Escoriguela: Coloqui de la bola, c. 1784); “abogat de...” (Coloqui dels platerets, 1795); “dotors y abogats” (Bernat: Un ensayo fet en regla, 1845); “l’abogat” (La tertulia de Colau, 1867); “soc abogat” (Gallar: El marqués del Cascabell, Alzira, 1882); “ni que fores abogat” (Roig: El tesor dels Chermanells, Gandía, 1884); “es abogat” (Escalante: Del porrat de Sent Antoni, 1887); “ser abogat” (Semanari El Cullerot, Alacant, 16 joliol 1898); “abogat” (Nebot: Gram. val., 1894); “els abogats” (Martínez Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1906); “abogat y eminent poeta” (Gadea: Apéndix, 1908); “l’abogat” (Alberola: Refraner, 1928); “es abogat” (Herrero: En temps de la Dictaura, 1931);“está seguint la carrera d’abogat” (Azorín: Valencia, 1949) “presidix un abogat” (Llibret Foguera Calvo Sotelo, Alacant, 1952), etc. Gadea escriu “abogat”, y la RACV y l’Oronella heu cambien per l’arcaisme y catalá viu “advocat”.

Gadea fa us d’enclítics en grafía y sintaxis del valencia modern: “voreu, contaro” (Gadea, p. 9) , y la RACV y l’Oronella els catalanisen en: “vore-ho, contar-ho” (p.50). En valenciá també usem el pronom “mos” en lloc del castellá “nos” y catalá “ens”, siga en datiu: “mos ha dut el tío unes sofrasaes”; o acusatiu: “mos ha dut el tío Blay”. A la RACV y l’Oronella els agrá més el castellá “nos”, per lo que heu fiquen en cursiva com a barbarisme o vulgarisme; pero Martí Gadea era escritor en valenciá: “que mos farem tallets” (Gadea, 1908), y es llimitava a mantíndrer esta singularitat, lo mateix que feren atres prosites en dignitat: “a punt de que mos perdam tots” (Galiana: Rond. 1768); “Deu mos guart” (Coloqui de Tito y Sento, 1789); “mos vorem les cares” (El Mole, 1840); “un criat mos envia” (Bernat: Qui tinga cucs, 1855); “qui mos havia de dir... bon día mos done” (Mentres pasa la diana, Alcoy, 1855); “mos despedim” (Tordera: Un fill digne de Alacant, 1860); “mos porta vosté” (Liern: Aiguarse la festa, 1864); “mos diu el refrá” (Merelo: Novio mut es més volgut, 1868); “¡ay, si mos veu!” (Colom. Tal es Cualis, Castelló, 1872); “mos varen nugar als dos” (Fambuena: Un fransés en Almásera, 1877); “mos despacha” (Burguet: La carrera de la dona, 1881); “tal volta mos se la porten” (Roig: El tesor, Gandia, 1884); “mos mata la faena” (Escalante: Del porrat de Sent Antoni, 1887), “mos casaren a la forsa” (Breva, Vicent: Anem a la Madalena, Barcelona, 1930); “mos veu chillant y patint” (Llibret Foguera Carolines, Alacant, 1930); “que mos maten” (Colomer: ¡Me cason...!, Alcoy, 1931); “el corcó que mos havía corcat” (Llibret Foguera Chapí, Alacant, 1932); “no mos referim” (Fullana: Ort. valenciana, 1932); “mos vol y mos té com a fills” (Valls: El tío de la neboda, Alcoy, 1933); “alló de fiarmos ... ¿qué mos portes de bo?” (Román: Tots de la mateixa familia, Alcoy, 1937); “que no mos falte alegria” (Llibret Foguera La Rambla, Alacant, 1942); “no mos ha fallat ningú” (Llibret Foguera Alfons el Sabi, Alacant, 1952), etc. La combinació de gerundis, infinitius y l’enclític “mos” era lo arrailat: ”maltratantmos” (Barber: De Valencia al Grau, 1889); “donarmos” (Tafalla: Un defensor de Melilla, Alacant, 1893); “a matarmos” (Torre: La llangosta, estrená en Castelló, 1928), etc. Segons la RACV y l’Oronella, tindríem que escriurer: ‘maltractant-nos, donar-nos, matar-nos...”, que, casualment, es el normalisat de l’AVLL.

En valenciá tenim la 1ª pers. pl. del present d’indicatiu d’haver: 'mosatros ham”, mentres que´n catalá tenen “nosaltres hem”. Gadea conjugava en morfología valenciana: “ham volgut” (p. 254) y la RACV y l’Oronella heu catalanisen en “hem volgut” (p.98). Atres mantáfules son similars: el “compendre” de Gadea heu traduixen a “comprendre”; el valenciá “pendre” , en “prendre”. Y la fusió de pronom y verp del valenciá modern “hia”, la RACV y l’Oronella la tornen al arcaisme y catalá viu “hi ha”. No creguen vostés que “hia” es invent de fa dos díes. El humaniste tortosí Jeroni Amiguet ya l’usava en valenciá clásic: “molts hia que reprenen” (Amiguetum, Hieronimum: Sinonima... in valentinum, any 1502). Del filólec Amiguet dasta el poeta mariconet Irles d’Alacant, en el sigle XX, tenim millars d’eixemples d’esta construcció que prohibix la RACV y l’Oronella: “no hia faena” (Ferrer: A la vora del riu Serpis, Gandía, 1932); “en tantes bugaes que hiá que fer” (Beut: Cartelera d’espectáculs, 1932); “no hiá res com la familia” (Valls: El tío de sa neboda. Alcoy, 1933); “hia festes de carrer, tonya, tabalet y vi” (Irles, Eduart: Romans del bon alicantí, Alacant, 1934), etc.

En idioma valenciá y en els territoris de sa influencia per l’antiu Cami Real de Valencia a Lleida es distinguixen les preposicions ‘per’ y ‘pera’; mentres que’l catalá asoles te “per” pera tots els usos, incluint els de finalitat y destí. A eixe motiu ve la grafía composta “per a”, introduida per floralistes y mantinguda per una indolent RACV y l’Oronella de Felip Bens y Ruines. Aixina, si Martí Gadea escriu “pera tocar” (Gadea, p. 16), la normalisen en “per a” (La terra, p.74). No vaig a donar una siná d’eixemples, pero els recorde alguns: “pera respondre” (Gaçull: Lo Sompni de Johan Johan, 1497); “la festa pera despusdemá” (Milá: El Cortesano, 1561); “sabonet pera escurarme” (Fernández de Heredia: Obres, 1562); “en fi, que pera abreviar” (Timoneda: Aucto de la Yglesia, 1569) “despachá en l’aduana pera dur a Castella” (Llibre de la peixca de Alacant, 1578); “dos pera la mare... usar pera edificar” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608); “pera tot lo sobredit” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “pera anar per mar” (Mulet: Ms. Poesies a Maciana, c. 1640). En la llista d’autors valencians entren tots, dasta la catalanisació del sigle XX: “pera la meua vellea” (Peris: La matansa del serdo, Castelló, 1911); “qué se li oferix pera acabar” (Baidal: Amor torna, Castelló, 1917); “pera entendre esta Foguera” (Llibret Foguera Reina Victoria, Alacant, 1928); “pera arreglar y apoyar tot” (Semanari La Cremá, Alacant, 26 joliol 1928); “pera anar a almorsar a Sant Roc de Canet” (Breva, Vicent: sainet valenciá, Anem a la Madalena, Barcelona, 1930); “pera tots ix el sol” (Tallada: Les Camareres, 1931, p. 7); “s’afone ya pera sempre” (Llibret Foguera del Chanco, Alacant, 1936), etc.

L’ensordiment en paraules com “ductar” y “ducte” es atre fet singular del valenciá que ve de llunt, en eixemples migevals en billabial sorda: “duptant, duptaba” (Cron. Jaume I), “duptar del meu fill” (Tirant). També el cat. Bonllabi, en l’intent de traduir el provensal de Llull al valenciá, escrigué: “duptarem” (Llull: Blanquerna, traduit al valenciá, 1521); pero el sonit oclusiu velar sort es generalisá en el valenciá modern dels poetes del XVII: “ducte que vosté... ducta” (BUV. Morlá: Ms. 666, c. 1649); “no ducte yo...ducte aquells infels” (Ballester: Ramellet, 1667); “sens ducte” (Bib.Oriola, Ms. Mulet: A Maciana, c. 1640), lo mateix que’n llenguage administratiu: “ductes” (Est. de Villafamés, 1630); “ducte” (Est. de la Vila de Vinarós, 1647). Els testimonis son elocuents: “no falta qui ha ductat” (Coloqui de les campanes, 1729); “lo que no te ducte es que...” (Galiana: Rond. 1768); “el Ductós, vehí de la Creu” (Clérigues, Vicent: Consulta que li feu Masó el Ductós, 1820); “no’t capia ducte” (Aforismes rurals en catalá, traduits al valenciá, 1853); “ducte” (Soler: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907); “no vos capia ducte” (Martínez Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1909); “ducte, aixó será” (Breva: Ilusions d’un soldat, Castelló, 1916); “no cap ducte” (Peris: El banquet de l’alquería, Castelló, 1928); “ducte” (Llibret Foguera Espoz y Mina, Alacant, 1930); “¡no hu ductes!” (Ferrer: A la vora del riu Serpis, Gandía, 1932) “ducte” (Llibret Foguera Raval Roig, Alacant, 1933); “no el capia ningún ducte” (Valls: La verbena, Alcoy, 1935); “no crec que tú tingues ducte” (Román: Tots de la mateixa familia, Alcoy, 1937). Dasta Barcelona aplegava el valenciá modern, en les seues particularitats: “vosté ducta de mi” (Vicent, J.: Els peixcaors de canyeta, estrenat en Alberich el 01/12/1902; editat en Barcelona, 1903)

Plens de porega, la RACV y el seu alitrencat pardalot l’Oronella no se atrevixen a enfrontarse als afarams polítics del PP (¿o no son els que manen hui ací?) y es queden quetets, sinse móurer una ploma pera dictar normes ahon s’amparen les singularitats del valenciá modern, siguen aubertures vocáliques (com “asmoladors”, de Gadea; que ells corregixen en “esmoladors”, comú al catalá); o en la numeració y díes de la semana, que’ls catalaners diuen que son idéntics, pero mentixen: els “dimats, disapte y dumenche” son nostres. Gadea escriu “tots els díes son dimats” (p. 18), y la RACV y l’Oronella cambien el grup consonántic en “dimarts”. El cardinal valenciá “denau” (Gadea), la RACV heu modifica per “deneu”. També alteren l’apóstrof. Gadea escriu "al ofici” (p. 23), y la RACV y l’Oronella escriuen: “a l’ofici” (p. 87). Astó no te fi per la cantitat de retocs de suposta purea; pero que, en realitat, fan pols la singularitat del valenciá modern. Gadea escriu: “ahuelo, ahueles, Gay Saber, acueducte, reinant, cautiven...”, y els puristes heu cambien per: “agüelo, agüeles, gai, aqüeducte, regnat, captiven...”. Yo comprenc que a molts els pareixerán grafíes ridícules y vulgarismes, pero tots el idiomes es feren singulars defenent lo própit. Estem despersonalisats. ¿Quí batejaría com a Blay a son fill? ¿Quí escriu en la patrimonial conj. copulativa “y” grega? ¿Quí, en la prep. valenciana “pera”, en l’adv. “ahon”, en la morfología verbal “hia”...?. Poquets, poquets... o cap; encá que’s valenciá patrimonial.

He fugit d’adjetivar als que dirigixen “Clàssics valencians”, com la musa Loustaunau y el carnistolenc Felip; pero la caldositat, coentor y porega te llímits. ¡Son tan culperamunt que confundixen “tabaco” en “tabac”!. En valenciá tenim “tabaco” com a veu patrimonial, en tota la documentació sinse corcar per el fascisme catalaner, el tabaco dels sigarros; y “tabac” asoles es nom d’una cistelleta de mímbens. Aixina que la “Fábrica de Tábacos” (Gadea, p. 369), encá que coincidixca en el castellá, no equival a “Fàbrica de Tabacs” (p.43), com traduixen al catalá la RACV y l’Oronella. Estem enjoliats.

Astó no te remey. Gracies als amorals polítics del “sacrosanto” PP de Benvestit Camps, mos han reblit de catalá dasta els renyons; y el maquilenc poble, amodorrit, seguix ampomant fem. Hui, 16 de noembre de 2010, vinc de Torrellano d’Elig y, aborrit, ha vist que tot estava ple de rótuls en catalá (“via de servei”, restaurants de noms com “El Ganivet”, en lloc del valencia ‘gavinet’; o La Masía, perque ‘alquería’ está mal vist, etc.). Havía anat a vórer, no a fartar, uns restaurants ahon oferíen les repugnants “calçotades” catalanes, y resulta que’ls amos son andalusos.catalaners (els cafens en llet estaven bons, tot n´hia que diro). En fi, mos arruixen catalá per tots els puestos; per eixemple, en estes festes de Nadal, la nova figureta de Belen Esteban cagant en el pesebre introduirá encá més el catalá “cagané”, espentant al valenciá “cagó”, que sempre ha figurat en els pesebres valencians. Yo crec que la RACV y l’Oronella, agraits als manyoflers polítics, podríen fer figuretes similars a modo d’homenage, com Rita Barberá o Leire Pajín fent de ventre junt al Portal, entre margallons y baladres, mentres Camps y Luna li donen a la pandorga a dos mans. ¡Ay, mare, quína purrelá de mamacalostres!. Aixina, entre gandufaris, garranyeus, chavaloyes, infelisots y académics en la seua oroneta, aplegarem al llim dels pobles sinse personalitat, pero en dos academies: una, pera cremar dinés; l’atra, pera fer bulto.

INDICE

http://rgm.idiomavalencia.com