Les mariconaes de López Verdejo (Salvadoro)

Por Ricardo García Moya

Dotor Verdejo, has parit tu asoletes un diccionari de la RACV y, com mereixes m'atenció, te vaig a fer cas y restaurar la dichosa -d- intervocalica del teu nom. Te dic Salvadoro, no Voro, obedint ta norma que du el llibre, al declararte enemic a mort d'esta singularitat del valenciá modern (per cert, en catalá es foten la -d- del verp 'obedir', del lletí 'oboedire', y no ixen ploramiques de la purea etimológica). Respecte a lo de mariconá, mariconaes, use el terme en semantisme del teu DRACV: "cosa sense importancia, instrascendent". En realitat tu escrius "mariconada", en castellá y catalá.

No conec la rahó, pero'ls amics te diuen Vorito, hipocorístic que presumix delicadea y noblea de carácter; no obstant, no m'agrá la mariconá de vórer a valencianistes com Boronat Gisbert o Xavier Casp relegats a simples "informants" en la pirámide que, en el nou dicc. de la RACV, has fet pera encaramitarte en un peu damunt de tots. ¿No te dona vergonya, Salvadoro, afonarlos al mateix nivell llingüístic que a colegues teus com Alfonsito Pérez Plaza?. En vida de Casp no t'hagueres atrevit a fero. Eren temps en que casi t'agenollaves als seus pinrels, ¡que poesíes tan romántiques li dedicaves!.

Tampoc m'agrá la marginació que fas en el llistat d'autors y obres, silenciant la llabor d'homens com Emili Miedes, Josep Mª Guinot, Costa, Cremades, Peñarroja o entitats com el GAV. En el teu opúscul "Proposta d'un valencià oral" (a.1997) no te donava vergonya citar el Voc. del GAV o els treballs de Cremades, Guinot, Angeles Castelló, Peñarroja, etc. Eres roinet en finea de monja. A Josep Nebot y Pérez el despaches dient que era "farmacèutic i escritor"; per tant, un pobret aficionat del que no val la pena ni dir que defenía l'apócop del valenciá modern: "perolá, platerá, pedrá..." (Ap. Gram. 1894, p.38). Tu defenes el "perolada, platerada, pedrada...", com l'IEC. Que yo sapia, Nebot guanyá oposicions al Cos d'Archivers, Bibliotecaris y Arqueólecs, coneixía be les llengües clásiques y sempre estigué vinculat a la Univ. de Valencia, y al valenciá com a Vicepresident de "Lo Rat Penat". ¡Dir que asoles era potecari...!. Eres roinet, roinet.

De veres, no m'agraen gens les coses que fas. Puc equivocarme, pero te considere ánima besona d'aquell Chiquillo que sempre anava redolant en trache y corbata, astovat, serio y en cara d'asustat dels seus própits pensaments. May parlí en ell. M'anrecorde de una Palma Dorá d'Elig, ahon Chiquillo anava botant de taula en taula (era d'UV y volía vots), pero fugía de la meua; les ullaes topetaven y, crec, mos despreciaven mutuament. Per lo contrari, senc admiració d'alguns dels "informants" del dicc.; persones que han treballat en silenci y hostilitat ambiental, sinse més prémit que algún disgust; com es el cas de mon amic Jaume Sansano.

El nou DRACV, el teu, dona bona impresió y aulor, sinse grans errates y descuits que pot tíndrer atre fet per u asoles (com el DHIVAM); aixina y tot, escuadrinyant aspayet, poc a poc ix el fardacho idiomátic amagat entre llínees; perque, com dones a enténdrer, eres pare y mare de la creatura.

Salvadoro y la -d- intervocálica

Caposanter es vocable valenciá modern, naixcut en Tabarca (del it. capo + camp sant > caposant > caposanter). Equival a soterraor, faena que practiques en cantitat de morfología y lléxic del valenciá modern, arrastrant normes catalanes dutes per els mateixos que critiques: Llombart, Fullana y floralistes del 1900. Mosatros esperaven un poc de valentía en este nou DRACV, que alluntara pera sempre la supeditació duta per eixos floralistes a normes morfosintáctiques del IEC, com la ridiculea del guionet entre verp y pronom fluix. Tu, per eixemple, preferixes mantíndrer 'fer-les, obrir-se', com els catalans, matant al valenciá modern 'ferles, aubrirse'.

Nostre idioma evolucionat y viu -no l'arcaic d'Ausias March-, te com a característica fonamental y diferencial respecte al castellá y catalá la supresió de –d- intervocálica; y en molts casos, l'apócop. U que llixca 'cremá, vesprá, torná, trompá, caragolá...', coneix sinse ductes que's valenciá modern, no catalá ni castellá. Tu t'avergonyes d'esta singularitat y no més consideres cultes les morfologíes homógrafes a les catalanes: 'cremada, tornada, trompada...'. May deixareu de ser sanc d'horchata. Els filólecs del Nort defenen en fierea, per eixemple, la construcció 'la Nuria' en artícul davant de nom própit com a sintaxis canónica, encá que siga vulgarisme en valenciá y castellá. Ells agarren tot lo que'ls done singularitat idiomática; y vosatros, sempre en castanyoles blanques (metáfora valenciana del tremolar de dents; v. DHIVAM). Aneu a fer més mal que'ls poliseros d'Ascensió, dels que tots coneixem que son profesionals de la catalanisació; pero vosatros...

Me sorprén, Salvadoro, que eixa norma de mantíndrer a sanc y foc la -d- intervocálica no la cumplixques cuan afecta al teu nom, del que descrius en detall s'evolució: "Voro: de Salvador > Salvadoro > Vadoro > Vaoro > Voro" (DRACV). Patixes d'egocentrisme. ¿Per qué espentes sinse eixa meticulositat atres noms com Chimo?; o encá pijor, en el cas de Gori, al que has donat el gori-gori y l'has fet desapareixer del DRACV. Incluixes "pinedenc" en ton diccionari, deixant fora gentilicis com "setaigüer". ¿Per quína rahó?: ¡Ah, clar, tu naixqueres en Pinedo, no en Setaigües!.

Salvadoro es fa erudit d'ahuc

¡Ay, Salvadoro! La teua ignorancia em produix flato, com si tinguera un gos arbelloner dins la pancha; pero, home, ¿com t'afones en el fangar históric de la llengua, si estas en porreta y tens el cul amprat en estes cuestions?. ¡Quins enredros fas!. N'hian dasta paródics, com este análisis:

«La paraula 'talala' apareix en l'obra de Vogel, d'a on la pogué traure Labernia... reapareix en el diccionari d'Escrig-Llombart , sense accent i definit com a 'hombre sencillo y fácil de engañar', quan este significat es inexistent en valencià" (Dotor Salvadoro, Nota erudita 19, p.XVIII).
Ací tenim dos ramallolaes: 1) Si Vogel publicá son dicc. en 1911, y el valenciá Labernia en 1839, ¿cóm anava este últim a tráurer 'talala' del primer?; y 2) Salvadoro ducta del semantisme 'talala: home sencill', per desconéixer que, abanda d'Escrig (dicc.1851), ix asobint en la lliteratura valenciana en eixe significat, inclús apareix en el títul d'un sainet d'Escalante: (Lepe y Talala, 1886). En catalá, que sapiam mosatros, no tenen esta documentació de vocable arrailat en el XIX: "algú d'els talales que ballaren en Belem" (Liern: La mona de Pascua, 1862); "Chimo Talala" (Capilla: Cada ovella en sa parella, 1868); "estic ya fet un talala" (Mora: El cap d'Olofernes, 1872); "eres un talala" (Palanca: Toni Manena, 1872); "dona, no sigues talala" (Roig: El casament de les borles, 1874); "sí... fasa el tonto... el talala" (Balader: Les beseroles, 1874), etc. Amic Salvadoro, si hagueres consultat el DHIVAM no ductaríes del semantisme valenciá d'esta veu. Atra cuestió es el nuc entre talala, tarala, tarara, tararena, etc. Ademés, n'hian morfologíes paregudes dasta en la llengua de Samoa: "Talala ta talalala / Talala ta talalala / Talalala.../ Le itumalo, talofa / Sa fa'apea mo'omo'oga / E i'u si o'u ola / mo lenei a'oaoga /...talala ta talalala..."
Tot astó es fum de boches comparat en lo que dius de les falses "Regles d'esquivar vocables", per lo que te suponc in albis d'este polémic asunt:

"les famoses Regles de Fenollar, obra de purisme llingüístic, escomençades per l'autor sobre el 1415. No volem estendre-nos massa... El manuscrit que nos ha aplegat de les Regles es de Girona i es tracta d'una versió del barceloní Jeroni Pau (¿-1492)" (Dotor Vadoro: DRACV, p.XV).

¡Purisme llingüístic! ¿Cóm podríes "estendret" en el tema, angelet, si en cuatre lletres t'has esclafat la tótina del esvaró?. No obstant, eres tan roinet que, pot ser, has tingut la malicsia d'escriurer estes pampirolaes de les Regles pera aufegar de risa als académics d'Ascensió y ocupar el puesto que deixen. Abanda de la falsa atribució a Fenollar, ¿no saps, per eixemple, que'l canonge Jeroni Pau no escrigué res en catalá en tota sa vida?. Segur que'l gótic Hauf y el maquiavélic Colomina están apunt d'aspicharla a carcallaes. Pero, desde atre punt de vista més pragmátic, si el dotor Taranyina Carabasa, sinyor de l'archant, ha pujat ahon está, ¡en més dret trunfarás tu també!.

Respecte a les falses "Regles de Fenollar", supostament del 1492 (meritoria falsificació del 1920, feta per Massó i Torrents del IEC), en atre mensage em dona a enténdrer l'académic Colomina que —pese a ser especialiste en lléxic migeval amaitinat del catalá CICA—, no ha trobat les grafíes "juhiverd, juliverd" en –d. (¡clar, ixen per 1900!); y que tampoc m'ha pogut donar cap d'eixplicació del milacre del manuscrit Carbonell, ahon están els dos folis y mig de les anacróniques Regles. Este códic, encá que regirat, analisat, escorcollat, catalogat e inventariat per filólecs y erudits desde fa sigles, ningú les havía vist dasta el 1932. En fi, Salvadoro, estudia el cas en sensatea y, en la nova edició del DRACV, rectifica les simplees que dius de les Regles.

Del escultor Alfonsito Pérez Plaza no tinc res contra ell, asoles que considere lleig que heu fiques en el mateix caixó llingüístic que a Boronat, Xavier Casp o J. Costa. Per cert, ¿ha sentat el cap?. Recorde una esprá en la seua barraca (canyots, canyisos y poc més), vora sequiol de l'Albufera, ahon anárem en barca un grup destarifat (Fineta Inglés, Carmen Lapeyre, Marés...), y Vicent Colom es ficá a nadar ahon no n´hiavía més que tarquim. En Alfonsito teníem la chala a gust. Atra vegá, estava parlant en Sebastiá Marés y Ramón Inglés cuan s'acostá Alfonsito –recent aplegat de son primer viage a NovaYork- y, arromanganse un poc, mos ensenyá la malla rosa duta d'allí (també digué una porcá que no m'atrevixc a reproduir). Encá no tenía novio y no se si s'haurá casat en algú. Entre mosatros, les escultures que fea (com la del seu amic el cantant Rhafael), pareixíen ninots de falla; pero era profesional treballant en fanc, fusta y pedra. De la llengua, que yo sapia, tenía uns coneiximents, en fi... diríem que distints als de Casp, Costa o Boronat.

Per cert, Salvadoro, part de la morfosintaxis y lléxic gestat a lo llarc del temps per nostres antepasats, com 'norabona' (cast. 'enhorabuena', cat. 'enhorabona'), usat desde fa sigles, hu has fet desapareixer del teu DRACV. En el DHIVAM, per si voleu rectificar, teniu testimonis del seu us en valenciá: "mil norabones" (BUV. Morlá: Ms. 666, c. 1649); "la norabona" (BMC, Mulet: Romanç de Gayferos, c. 1660); "norabona fonch la festa" (Serres, M.: Real Academia, 1669); "norabona" (Academia de Valencia en..., 1704); "al instant la norabona / li donen sos aliats" (Ros: Paper entretengut... pera passar lo temps de les Carnistoltes , any 1742); "norabona als valencians" (León, C.: Poesies pera el casament, 1802); "siga norabona" (El Mole, 1840); "y a donarme la norabona" (Gadea: Ensisam, 1891); "¡Norabona, che!" (Soler: Els estudiants, 1934), etc. En el teu cas tindríem que donarte la noramala, que també es valenciá, com reconeixía dasta Alcover: "noramala: reducció de en hora mala, valenciá" (DCVB); "donanli la norabona y preniu la noramala" (Sacro Monte Parnaso, 1687, p. 189); "si yo en molta noramala li haguera ..." (Galiana: Rond. 1768); "la despachí noramala" (Bib. Nic. Prim. Ms. 419, Col. de Pep, fill de Alboraya, c. 1790), etc.

Es curiós. Agarres en avidea el "meninfot" inventat baix el franquisme per, diuen, Joan Fuster: "meninfot: aglutinació de me'n fot" (Dotor Vadoro: DRACV); pero, si desde fa sigles tenim la reducció "en hora bona > norabona", present en lliterats com Morlá (a.1649), aplegues tu, granerer Salvadoro, y agranes esta joya lléxica que respetá, per ser vocable viu, dasta el filólec Fullana (Voc. 1921). Poc a poc, aufegant el valenciá que no agrá al IEC y soterrant a intelectuals y entitats com el GAV, pinedenc Salvadoro, pot ser que la RACV aplegue a ser mascota de la mascota del IEC.

INDICE

http://rgm.idiomavalencia.com