DE SENT RORO GLORIOS AL DR. BERNARD WEISS

Per Ricart García Moya

Mal ascomensá aquell matí de giner pera la treseta peripatética del Grup cultural ADIA: Redó d’Aixabia, Duardet de Benilloba y qui garabatecha astó. Era l’entrega dels prémits Palmes Doraes d’Elig, y allí anárem a menjarmos un bon arrós en costra (¡ay! ¡sempre ixía ampastrat!). Tinc ductes d’ahón férem la fartá ¿en Matola?; lo cert es que’n nostra taula, a diferencia d’atres, no havíen ficat el lletrero d’ADIA. Mon amic Duardet, ofengut y en més d’un cerveseta en la pancha, protestá l’agrávit a una de les camareres. Mentres heu solucionaven, s’asgolírem en maquencia a péndrer atre gotet. Al tornar, un lletrero lluía damunt la taula, pero en lloc d’ADIA havíen ficat “Gabia”. O Duardet havía dit ADIA en llengua grosa o, segur, la chicona havía calat que estávem gabies perduts.

Heu pasávem be, amparats per Sent Roro. ¡Quín ambient y quína babilonia de veus! Prenint el tallaet, aufeganme a carcallaes, podíem vórer discutir dadaisticament de nacionalisme al educat Payá (sinse tastar l’alcohol), en Mª José; un poc més tart, un carliste en bragueta mig auberta ixía a parlar de lo seu. ¡Home, caritat, a les 5 de l’esprá y en l’arrós ampastrat ballant breakdance dins dels budells!. L’alocució era interesant (yo tinguí antepasats carlistes en Llombay, en el sigle XIX), pero no se l’antenía res, en part per l’atac de risa que l’agarrá a Gª Broch (crec que s’aspixarrá en la cairá). La tristea no es bona companyera en les batalles (culturals, en este cas); y encara que estávem y estem més perduts que Carracuca pera deféndrer llengua y territori, la gorcha y Sent Roro presidíen aquells actes en Elig. Per cert, al aplegar al Himne, Duardet es ficá dret (més de metro noranta d’alt), y ascomensá a fer asparaments com si fora el mestre Serrano. Al sendemá, preocupat, em diu: “¡Che, Ricart, el dumenche no tocaren l’Himne en Elig; pareix mentira!”. No s’anrecordava. Eren milacres de Sent Roro, encara que Duardet may aplegá a estar bufarra de fer esens.

Bufarra es singularisme valenciá, no figurant en el castellá DRAE ni el catalá DIEC. Derivat de bufar, en l’acepció valenciana de béurer de tot menos auia, apareix en eixemples com el d’este matrimoni doctorat en vinarra: “el chic deprengué a bufar / més encara que sos pares” (Gadea: Ensisam, 1891). L’adj. bufarra, sustantivat o no, es producte lléxic del valenciá modern. Aixina, en diálec entre amics de Baco: “¿Qué te pareix, bufarra?” (Tallada: ¡Aixó si que te importansia! 1924). El vocable, tart o prónter, s’el fotrá l’IEC com va fer en “bufat”, sinónim valenciá de bufarra: “no l´ha vist may bufat... Si vols saber cuant te´l pet, repara si va...” (Caps y senteners, 1892)

Ara, agenollons y got en ma, anirem als núbols (del lleti “nubes”) místics de Sent Roro. El nom naixqué del ingénit paródic d´algú que’s fisgava de la llengua de drap dels bufarres, en torpea pera la pronunciació de vibrant múltiple. L’onomatopéyic “roro” com a sinónim de borracho asoles eixistix en valenciá: “posarse... de ferse dosets, mig roro” (Llombart: Abelles, 1878). Semánticament distint al castellá “roro”, chiquet caganiu, l’orige no está tan clar com l’homógraf valenciá. Surgix per primer vegá en un “Villancico” de Sor Juana Inés de la Cruz, naixcuda y morta en México. Escrit per 1680 en un castellá paródic del “guineo” (sic), conté paraules que coneixía per l’esclava negra que li regalá sa mare. En una estrofa llegim: “¡Oh santa Maria, / que a Dioso (sic) parió, / sin haber comadre, / ni tené doló/ ¡Roro, roro, ro / roro, roro, ro!”. Pot ser que ya aludira al castellá “Niño”; pero, abanda de ser molt culta, Sor Juana era monja y haguera escrit “Roro” sempre en mayuscula, com escrivíen “Niño” en atres composicions en “guineo” paródic: “A la gala de lo Niño / que nacemo a lo poltal / gungulún gua” (Villanzicos... Catedral de Sevilla, este año de 1644). El “roro” de Sor Juana pareix un sonit rítmic pera andormir chiquets, com el “nono, chiquet, nono...” de ma mare. ¿Era africanisme el castellá “roro”? ¿Era derivat onomatopéyic del sonit dels coloms, com el verp “arrullar”?. Més tart s’escrigué “rorro” per hipercorreció, com fea la Pardo Bazán, sempre en el significat de chiquet. Res que vórer semánticament en el roro valenciá.

Tornant als encontres culturals d’Elig, presidits per la Real Senyera y Sent Roro, hia que dir que la major part del acte eren intervencions oratories interesants y, entre mosatros, lo mateix parlavem de Jaume I que del mosarabisme de la -ch-; pero estavem entre amics y l`humor valenciá omplía l’ambient ¿O es que’l valencianisme te que ser un soterrar a fosques?. En nostra taula estava el valencianiste Paco Obrer Obrer y sa dona (li tenía certa retirá a la Sofía Loren del 1980). Enfront, Duardet y yo l’ascoltavem boca auberta mentres feem rituals a Sent Roro; en acabant, Duardet em día en veu baixeta: “¡Que bona estava la dona de Paco, si l’hagueres conegut fa vint anys!”. Aplegant als postres, Duardet fea escoltetes en present, no en pretérit: “¡Che, qué bona está la dona de Paco!”. Raere de menjar a dos queixos, el milagrós Sent Roro fea ansisam humá de totes herbes: un mardanot bufarra (hui, catalaner de bricolage), s’acostava a l’orelleta de la novia de Valor y, ficant ulls de borrego, riguense, l’asoltava: “¡Vinga, ala, traute una mamelleta!”. La elegant chicona, sinse fer cas al mamacalostres, seguí parlant en mosatros (y yo em quedí en les ganes).

En el totum revolutum guipaves a un Ballester encorbatat, enredrat com sempre en teoríes polítiques y estrategies sibilines; a un fret Valor de moviment retardat y pensament enigmátic; lo contrari del impetuós Carbonell, disparant paraules com una cordá de Paterna; en atra taula cridava l’atenció un bascoll de flare y, damunt, l’eléctric cap de Sogorb; d’un puesto a atre anava envestint el bou embolat de Marín, actiu y generós; allí estavem tots: el sabi Miedes, la patidora Antonia Vila, un jove Sentandreu y, les meues preferides: Elisa Miralles, Maruja Tomás, Amparo, Paquita... També estava el masa inteligent Navarro, agent per hores del CESID, enredraor y bromiste. Els seus cámbits de personalitat, espectaculars, li convertiren en l’auténtic Mortadelo valenciá. Yo el coneguí com a valencianiste de corpenta y editor de la Terreta (Alacant, 1980), opúscul ahon defenía uns “Paisos Valencians” dasta Andorra. Al poc temps, sinse diro a ningú, renaixqué virtualment en els mijos de comunicació convertit en l’erudit profesor Bernard Weiss de München, aquell que mos embolicá a tots, valencianistes y catalaners. Als pocs mesos era el dramátic ecologiste membre dels Verts, manifestanse en una conillá d’ells davant d’Iberdrola. Duardet, Cap dels Servicis Juridics d’Iberdrola en Alacant, me día al sendemá: “¡Che, Ricart ¿saps que’l destarifat de Navarro estava al front de la manifestació d’ahir?”. També es transformá en u dels republicans que recordaven l’eixili de 1939 en el Port d´Alacant y, pegant bot ideológic-polític, fundá Alicantón contra Valencia. ¡Valencianiste de cor, romaniste Bernard Weiss, vert comprometut, republicá de convicció, alicantonero dasta la mort...! ¿Encárrecs del CESID?. Doctor en Astrofísica y parlant dasta alemá (sa dona es alemana), Navarro ha fet de tot, desde estudis dels Papirs del Mar Mort –coneix llengües semítiques-, a dirigir en Kosovo els efectes de les bombes d´urani empobrit; pero també se chafá el pardal en asunts delicats del CESID, baix el pes de Barrionuevo y Vera (El País, 10 / 06 / 2003). En Elig, la veritat, era dels homens de millor y més amena conversació ¡Que Sent Roro y Sent Bernat Weiss el conduixquen per el bon camí!.

El nom Roro també transformá en valenciá la vibrant r > rr per hipercorrecció: “Sen Rorro” (Palanca: Llágrimes de una femella, 1859) Era sant dels borrachos, com arrepleguen les lletres populars: “Sen Rorro era un sant, / un sant milagrós / que pera ferse un got / no ha segut may pereós. / Cuant era chiquet / apenes parlava / anava a tabernes / y s´amborrachava” . Per adecuació etimológica popular (rorro > chorro de vi), també tenim un Chorro abogat de les fartaes: “¡Vítol! San Chorro gloriós, / abogat del cullerot, / eres el més milagrós / que es coneix en este clot” (El Tio Cuc, nº149, Alacant, 1917) Dins de la riquea lléxica del rebals alcohólic tenim el valenciá “tauló”, sustantiu que Alcover y Guarner donaren com a particularitat de Benilloba (DCVB); pero s’ascolta en gran part de Reyne: “¿No portará mig tauló? .-Tota una viga... está borracho” (Puig Espert: Pantomima, 1928).

De portes adins de sa casa, moltes dones eren mixorreres de Sent Roro y preníen bones tallaes. El retor manifeser Gadea, fart de bafaes de vinarra de les sinyores en el confesonari, contava: “lo que sen pasa de la ralla es que se bufen també les dones, prenint algunes cada pet qu´es fa la col... s´el angarcholen ben pur y hia volta que prenen el pet de bon matí y solen deixarlo a postes de sol (...) Serán bones sotes .-¿Sotes dius? Dones tan honraes com les demés (...) y prou asobintet” (Caps y senteners, 1892). El patiment de les dones valencianes en el sigle XIX fea que, tristament, buscaren asobintet l’ampar en Sent Roro. Per cert, tot açó de “angarcholar, “hia” o “asobintet”, presents en el valenciá modern del 1892 en Martí Gadea de Balones, els chicons cucats per els mestres catalaners diuen que son d’un idioma inventat per blavers de la Plaça del Ajuntament de Valencia baix el franquisme. (Curiosament, en 1892 ixía d’imprenta el llibre de Gadea y, d’atre puesto que no dic , el caganiu Paquito Franco)

La nostalgia per les persones vullgudes em fica un nuc en la gola. Hui, dimats, a 27 de giner de 2009, el temps y l’olvit fan que ducte si aquells encontres de les Palmes Doraes eren realitat o ficció de Fellini. Com si foren boiroses imágens d’Amarcord veig davant de mi a Concha Senón, Lizondo, Lliso Genovés, Boronat, Giner Boira..., tots parlant del valencianisme en ilusió. La tristea no es bona, aixina que acabare parlant de qui estava a atre nivell: l’olímpic Duardet de Benilloba (com ell día), magestuós y en el mateix sonriurer del Kuros Volomandra del Museu d’Atenes, (en una diferencia: el kuros anava en el piu al aire; Duardet no, generalment) ¡Quíns tracalets tenía en el meticulós Vicente Ramos! El día que li llevaren la presidencia d’UV d’Alacant a D.Vicente, en mig tauló que portava, ballá l’U y el Dos davant d’ell! Duardet ya no menjará més arrós ampastrat en Elig. S’aubrí el cap en accident de coche prop d’Ondara. Yo em quedí sinse el millor amic, l’últim. ¡Que Sent Roro el protegixca, y que li mesure algún gotet de Font de la Figuera!.

INDICE

http://rgm.idiomavalencia.com